La Vanguardia, tornada a l’ordre

La Vanguardia, tornada a l’ordre

Les bones perspectives d’un retorn dels quadres de CiU al govern de la Generalitat ha tingut un efecte estranyament tranquil·litzador a la redacció de La Vanguardia. Parlem dels últims mesos, nomès. Ja ha tornat a ser el diari d’abans, el que tots coneixem. I és per això que ja ha deixat de ser el diari més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys, al meu parer. I el més curiós: ho ha fet per voluntat pròpia.

És com si al diari sencer es respirés un altre aire, el buf de la tornada a l’ordre, que per altra part crea un ambient entre les pàgines del diari prou conegut entre els lectors anteriors: sempre que el poder fàctic ha pogut fer-se constatar a través del domini polític—reis i caudillos, bisbes i nobles, empresaris i cacics democràtics de pujolisme inclosos—La Vanguardia s’ha esforçat de projectar una imatge distant, gris, seriosa, despreocupada. Es troba més còmode fent aquest rol de difusor de notícies summament avorrit, però d’un avorriment adequat a la capa social i econòmica que pretén representar, on l’avorriment és un estil estudiat, i per tan una virtut derivada de la despreocupació provinent d’estatus i privilegi consolidats.

El diari ha deixat de ser el més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys del tripartit

Però jo trobaré a faltar els titulars amb funció del míssil autoguiat, els articles escrits sense utilitzar tinta ignífuga. I què passarà amb el “Vivir” ataronjat que s’havia convertit en el millor exemple de com la crítica, entesa retòricament, és de dretes?

Sí, a Barcelona la crítica és de dretes, i és tan així que fins i tot una bona part del sector autoproclamat d’esquerres que conec millor—el sector cultural, i especialment el món de l’art—ha abraçat posicions estructuralment idèntiques a la crítica cultural post marxista de generacions anteriors, però lligades a causes atàviques, reaccionaries, retrògrades, del més tradicionals. Una transformació de la crítica apresa dels neocons, potser?

El llegat de l’obertura autocrítica de l’esquerra barcelonina a l’època després del “fracàs” del Fòrum Cultural de 2004 ha tingut l’efecte sobretot d’ensenyar a la dreta com comportar-se a l’oposició. En aquest sentit La Vanguardia es diferencia de manera substancial dels diaris conservadors de Madrid, que operen sota paràmetres d’abans de l’època contemporània.

La Vanguaria en temps de governs convergents no reclamava gaires associacions amb el context immediat. No era un diari gaire detallista, en part per què no tenia pàgines suficients per a justificar l’esforç de concentració requerida per a enfocar amb persistència una realitat concreta. Era—i és—generalista, que no vol dir cosmopolita, fins el punt de ser una mica dilettante. I això és en part també degut a la seva aspiració de mantenir-se com a diari d’influència estatal (és dels pocs diaris del mon capaç de defensar una posició cultural—la catalanista conservadora però refinada en les formes—sense expressar-se en la llengua corresponent).

Tot això explica en part la seva distància notable de la ciutat on es publica. No pertany realment a Barcelona com a conjunt d’espais formant un metròpolis sota qualsevol definició mínimament precisa. Tendeix a menysprear els localismes, fins i tot quan puguin ser il·luminadors. Qui cita per a contrastar a aquesta premissa als apunts barcelonins del pobre Permanyer—un personatge del tipus que ha d’existir a totes les ciutats, i fàcilment reemplaçable, ja veureu—es descreditarà.

Un jove fotoperiodista de La Vanguardia acosa a turistes i prostitutes africanes a la Rambla

És per això que l’atenció prestada als mals i dolors de Barcelona durant aquests anys ha sigut del tot fora de caràcter, fins el punt de caure en contradiccions flagrants. Penso, per exemple, en els reportatges sobre la prostitució al Raval, que no eren més que al·legats racistes i sexistes contra les treballadores sexuals de raça negre provinents de l’oest d’Àfrica (i notablement silenciosos sobre els seus explotadors, sovint del mateix origen). Preocupa a La Vanguardia la prostitució del Raval com a fet social lligat al benestar del barri? Segurament que sí, però per altres raons: com l’empresa més gran i amb més història al casc antic de la ciutat, cal entendre que és el negoci que durant més temps i amb més quantitat ha donat feina a les prostitutes de la zona. O penseu realment que les sortides afterhours dels redactors de La Vanguardia durant més d’un segle, una vegada tancada l’edició, no ha arribat mai més lluny de Boadas?

Si La Vanguardia té un “constituency”, com diuen dels congressistes nord-americans, no és geogràfic ni tampoc precisament urbà. I no parlo dels seus lectors, botiguers d’arreu i residents dels barris mitjos i benestants, consumidors de salut i educació del més privatitzada possible en temps de la res publica universalitzada. Parlo de les veus que parlen a través de les seves pàgines: dels bisbes catalans i la seva conferència, de l’agenda econòmica de Foment, dels interessos immobiliaris de les caixes. D’una línia editorial sobre temes viàries escrita mot per mot pel RACC per desprès fer “cut and paste” sota la disfressa d’una notícia o article d’opinió. L’únic barri de Barcelona que realment interessa als editors de La Vanguardia és la xarxa social que convergeix durant una setmana cada mes d’abril al village del torneig de tenis Godó.

L’únic barri que realment interessa La Vanguardia és el village del torneig Godó

Durant els governs del tripartit, i sobretot durant l’última legislatura, efectivament un interregne aberrant entre períodes normalitzats de domini liberal-conservador, catòlic i catalanista light, La Vanguardia ha sobreviscut a la oposició. Era com un veler a alta mar que havia perdut els referents de navegació. Però ha sigut aquesta deriva, aquest anar i venir, que l’ha convertit una publicació entretinguda, impredictible, sorprenent.

I no parlo de “Cultura/s”, el suplement que segons insisteixen els entesos, és també el millor projecte cultural dels diaris de tot l’estat. Només diria una cosa: quan fa molts anys anava a Arco per motius de feina, abans fins i tot de l’existència de La Razón o l’auge d’El Mundo, em sorprenia trobar la flor y nata de l’art espanyol amb el suplement cultural d’ABC sota el braç. Com era possible, ens demanàvem, i ens explicaven als innocents provincians d’esquerres que amb temes culturals l’ABC era una cosa diferent, que no tenia res a veure amb la resta de la publicació. Només ara, amb “Cultura/s”, he pogut arribar a entendre la subtilesa de l’argument.

La Vanguardia ha sigut sense dubte el diari més interessant dels últims anys a Catalunya. Un fet degut en bona part al paper antinatural que ha assumit com a mitjà opositor als estaments socialistes governants a Barcelona, Catalunya i Espanya. Antinatural, i per tan dubitatiu, insegur, com si la redacció sencera acabés de sortir de la facultat de periodisme i volgués mostrar, amb gests retòrics sovint forçats, que valgués per la tasca encomanada. Un diari nerviós, insatisfet, cabrejat, i per tan el millor baròmetre del sentiment exageradament exaltat dels veïns de Barcelona.

D’aquí la seva frescura, la seva inesperada joventut. Només així podem entendre la tendència del diari de mostrar cares múltiples, un dia intentant mantenir una línia de crítica responsable, el dia següent submergit en exercicis d’amarillismo del més vulgar. Ha agafat El Periódico, innocent i elemental al seu costat, per sorpresa. Hem pogut ser testimonis d’un experiment periodístic del més fascinant, ja que parlem del període més llarg de la seva història que ha viscut plenament a l’oposició. Un període que ara sembla arribar al seu fi, els últims mesos d'una de les èpoques més glorioses de la seva trajectòria periodística.

Quin embolic! Censura a Cardedeu

Quin embolic! L'Ajuntament de Cardedeu censura una intervenció artística

La censura pel part de persones no especialitzades d'una obra d'art pactada i contractada per l'Ajuntament de Cardedeu és un molt mala notícia. Parlem de l’obra La Repressió de Raül Huerta, que consistia en embolicar amb un teixit blanc un edifici habitual d’exposicions, La Capella de Sant Corneli.

El projecte s’emmarcava dintre del cicle “Cardedeu amb l’art vigent”, comissariat per l’Anna Estany. Entre les seves intencions trobem el desig de fer reflexionar sobre el patrimoni, i sobretot el patrimoni religiós que podria esta associat amb valors repressius i restrictius.

Abans d’acabar el període establert de d’intervenció es demanava la seva retirada des del Museu Arxiu Tomàs Balvey, titular de l’espai, amb excuses evasives i pobrement justificades.

Qualsevol acte de censura embruta i rebaixa la reputació d’una cultura oberta per la qual les societats actuals aspiren. Cardedeu, poble pioner en la televisió local per exemple, compartia fins ara d’aquest esperit obert. La claudicació davant d’histèries veïnals i pressions clarament partidistes representa una manca de caràcter polític. I això, per altra part, mostra una incapacitat d'entendre què vol dir la llibertat d'expressió quan es parla del concepte a la Constitució que regeix la nostra vida compartida.

L’alcaldessa de Cardedeu, Calamanda Vila, educadora de professió i instigadora de la censura, no ha estat a l'altura del seu càrrec ni tampoc de la seva professió. No ha entès que censurar un projecte d’art, a la mida que renuncia la pedagogia i la possibilitat de reflexió, te el mateix valor que cremar un llibre. Hem d’esperar que aviat anirà a fer neteja a les biblioteques locals pels mateixos motius, esperonada per a veïns intolerants i regidors integristes?

Més enllà de qualsevol interpretació de l'obra mateixa, he entès el treball de Huerta, que documenta i comenta al seu bloc, com una manera de fer reflexionar sobre un edifici que ja no és de culte i alberga projectes de l'art contemporani. El valor patrimonial no resideix en cap cosa concreta, ja que les restauracions posteriors o bé els usos no originals, així com els canvis de context, no disminueixen el sentit i valor patrimonial de cap objecte, i menys quan tenen un caràcter provisional. Amb anul·lar l’edifici, amb tapar el seu exterior, l’artista de fet volia donar-lo visibilitat, a més d’externalitzar la superfície expositiva. Un projecte paral·lel de l'artista que no es va poder fer, proposava fer una Action Painting a l’exterior, com a treball compartit entre persones del poble.

A més, l’obra censurada de l’artista Raül Huerta s’enllaça amb una tradició llarga i important d'embolicar, marcar, assenyalar o indicar els edificis i altres elements simbòlics de mobiliari i immobiliari amb una cara publica (com el projecte de l'artista Christo al Reichstag alemany), i es devia entendre com un gest pedagògic i de reflexió.

Estaments municipals i governamentals de molts països han sabut conviure amb projectes d'aquest indol, i de risc semblant o major, sense problemes. I com ho han fet? Ha sigut possible per que els seus regidors i responsables han estat compromesos amb la cultura com a vehicle del coneixement i de la reflexió compartida.

Els senyors regidors de Cardedeu tenien la obligació de esforçar-se en les seves responsabilitats pedagògiques davant de les protestes dels veïns, per altra part absurdes, i amb un llenguatge antidemocràtic i intolerant.

Ho tenien fàcil: explicar, juntament amb el creador i la comissària, el sentit del projecte. Fer pedagogia, explicar amb raons, reforçar el coneixement. Fomentar el diàleg necessari.

En lloc d'assumir aquest paper responsable, la comunitat artística catalana—la cancel·lació del projecte ha merescut les denuncies de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) i l’Associació Catalana de Crítics d’Art—ha vist com els responsables de cultura a Cardedeu s’han deixat influir pel populisme barat i radicalment anticontemporani, fet que els desqualifica com a interlocutors d'altres temes de sensibilitat pública que afecten als residents de Cardedeu.

Sense garanties mínimes de respecte i responsabilitat, com es pot justificar atorgar subvencions i donar suport a altres projectes culturals d’interès per un poble com Cardedeu?

Fins els mugrons!

Fins els mugrons!

El significat dels meus (petits) vestiments

Quan jo tenia 5 anys i començava a estudiar al col·legi West Bay de Vancouver, l’escola no era exactament una bona reflexió del país plural, laic i de pensament obert que molts d’aquí imaginen quan pensen en Canadà.

Resàvem pels matins el Parenostre—una obligació pels jueus, budistes i musulmans també— i a les parets hi havien figures cristianes, sants i creus. Aplicaven el càstig físic, que consistia en unes quantes fuetades del cinturó del director sobre les mans (una imatge impensable a l’actualitat: el director d’una escola, aguantant amb una mà els pantalons en perill de baixar amb el cinturó a l’altra, tancat al seu despatx amb un menut plorant).

El castig físic a Canadà, amb un cinturó directament dels pantalons del director

Amb l’aspecte personal les coses no eren gaire més liberals. Els cabells llargs eren tant prohibits als nens com els pantalons a les nenes, que anaven totes amb faldilles. Tampoc tenien dret de posar arracades o pintar-se, privilegis d’adorn particular reservats per les alumnes de l’escola secundària, però considerades perverses per les més petites. Els texans no es consideraven acceptables pels escolars, per tractar-se d’un teixit vulgar, “obrer”, instigador d’actituds d'una certa deixadesa mental.

Com passava amb els texans, cada restricció venia acompanyada d’una explicació al voltant del significat del vestiment o manifestació física en qüestió. Els discursos repressius eren “lògiques”, raonaments que sempre tenien relació amb preservar els equilibris socials i afavorir la consolidació del nostre benestar. Anar en contra era arriscar massa; afluixar massa la corda, i el mon es podia desmuntar.

Aviat però, aquest món de sentits i raons al voltant d’una estructura repressiva associada amb la roba es desfeia. Costava, però a finals dels 60 i a principis dels 70 el sentit comú ajudava a deixar en ridícul les prohibicions. Només calia mostrar que una nena amb els llavis pintats no havia de ser una puteta, que els cabells llargs no significaven rebel·lia automàtica, que els texans no et convertia en un futur activista anarcosindicalista.

És per això que el mateix principi funcionava al revés, almenys quan els fills s’enfrontaven als símbols dels seus progenitors: es descobria que la corbata del pare no el convertia en defensor acèrrim del sistema econòmic mundial d’especulació salvatge, o que el pentinat cursi de la mare no la lligava inexorablement a les brigades antivícies del barri.

Desprès d’una dècada, cap a finals dels 70 (el que demostra que Espanya no anava tan endarrerit com alguns cronistes ens voldrien fer creure) la batalla estava guanyada: nosaltres ens vestíem de grunge molt abans de la seva popularització a l’ombra de Nirvana 15 anys desprès. Vestíem camises de llenyetaire i botes de treball amb la punta d’acer, els cordons desfets, i deixàvem les nostres barbes de quinceañero, el que no significava que la nostra higiene particular era per sota dels nivells mínims civilitzats.

Aquest és el meu llegat i l’herència de la meva generació, i des de llavors acumulo experiències—portar una arracada a l’orella, una cua tenyida de color coure, i pintar-me els ulls com en Prince quan sortíem a ballar, cap a l’any ’84—que demostren que les prohibicions a l’esfera de la roba i l’aspecte personal no tenen la menor justificació. Sempre acaben com un sense sentit, ja que les seves suposades raons no resisteixen l’anàlisi de l’experiència i el coneixement. No importa quines raons es volen donar tampoc, ja que ningú pot lligar un vestit amb un significat fix, immòbil, cert, definitiu.

La burka i altres cobertures

Així que la decisió de l’Ajuntament de Barcelona i d'altres ajuntaments de prohibir la burka a espais del consistori o als mercats municipals m’ha estranyat profundament. Considero que és un error, una decisió equivocada basada en justificacions poc justificades. I no ho dic per que la burka i els seus variants m’agraden especialment com a peça de moda--tot i representar una bona manera d'ensenyar un teixit de qualitat--o per que penso que la seva forma d’emmascarament sigui una bona solució alhora de preservar la castedat d’una dona casada. Tampoc ignoro que el vestiment s'utilitza en moments i llocs des de posicions radicalment conservadors. Però entenc també que el valor suposadament repressor no es pot demostrar per a cada cas, fet que converteix la repressió en una cosa arbitrària i equivocada.

Així que és qüestió de cadascú, de cada individu i la seva llibertat, i la llibertat individual, pels motius que sigui, és un argument sempre superior a les formules enganyoses sobre les quals s’ha basat la restricció promoguda des d’estaments oficials. Sobretot quan no ha molestat, no molesta, i no té per que molestar al futur, ni aquí ni en molts llocs igual o més savis que no prohibeixen aquest tipus de vestiment. No és tema de debat, no representa cap conflicte. A non-issue, diríem.

I ja que ningú arribarà a analitzar cada cas, per a saber la veritat, no es pot precipitar una decisió clarament discriminadora, tot i la pretensió d'envoltar les restriccions amb una aura de liberalisme.

La burka és el vestit femení amb més superfície de roba, fet que la converteix en útil alhora d'ensenyar teixits a les pasarel·les

Així que ofereixo algunes raons per desistir, per a fer enrere, per a no ficar-se en aquest món prohibitiu que traeix els principis d’una societat plural:

L’electoralisme. Ja que significa cercar vots entre persones intolerants. Davant de discursos xenòfobs dels partits conservadors a l’oposició, jo pensava en una mica de pedagogia i en ser valent alhora de defensar un espai de convivència i tolerància. Per això, els partits conservadors als ajuntaments de Catalunya voten a favor, encantats. El PxC inclòs. Quin missatge s’envia amb aquest gest? Que els partits a favor pensen que els barcelonins de fet són xenòfobs i de pensament dèbil? Que són tan intolerants que un gest una mica intolerant cap als estrangers podria ser benvingut? La seva idea, si l’entenc bé, és que els partits també del govern haurien d’estar atents a aquest sentiment, ja que es pot manipular amb la consciència tranquil·la per beneficis electorals.

Racisme. És qüestió de races, de procedències, de qui ho fa i no només de què fan. Si fossin Quakers de Pennsylvania s’entendria com un exotisme, sense més. Si no fossin musulmans. Però no, és una norma inspirada en l’angustia social relacionada amb la presència inquietant d’altres: però d’altres molt específiques, no d’altres de qualsevol indol. Amb les monjes espanyoles ningú es fica, com a mínim des de les matances de la Guerra Civil.

L’integrisme d’esquerres. Però integrisme igualment. La intolerància del progrés. I la pressió social d’aquesta intolerància implícita. Deia l’alcalde de Lleida que ajudaria a la integració de persones immigrades, que era un gest progressista. Com el discurs napoleònic, prohibir els reaccionaris segons el patró revolucionari (els reaccionaris tancats a La Seu Vella, potser?). El totalitarisme en nom de l’avanç, ja que només a través de les restriccions i les prohibicions de comportaments irregulars—i els saquejos dels seus llocs sacres—es podia consolidar el canvi.
Com un integrisme de dretes, prou semblant, només amb els protagonistes i antagonistes bescanviats. Durant el franquisme es va prohibir el català per raons prou similars, per a facilitar i animar els catalans a integrar-se més fàcilment al projecte espanyol. Per a ajudar; per a reduir les resistències locals, marginals, mal aconsellats, reductes de català inconscient. Per a ajudar a deslocalitzar i desmarginalitzar la llengua i la cultura catalana. Les similituds existeixen, ja que al català es dibuixava com un idioma poc culte, rural, poc refinat, de la mateixa manera que les dones musulmanes assenyalades amb aquesta prohibició es tracten com a incultes, incapaços de decidir per elles el seu camí. Silenciades sobre el seu propi silenci. Per justificacions semblants es va prohibir el català sota Franco.

El rebuf. L’onada comença a Catalunya, entre els ajuntaments d’aquí. Després passarà a altres pobles de Catalunya. I més enllà, a la resta de l’estat. Finalment, els principis bàsics de la restricció integradora i benpensant acabaran alimentant restriccions igual d’arbitràries contra el català i els catalans. Catalunya té una burka a l'estatut que es diu "nacionalitat" (Art. 1), i una altra que es diu "llengua pròpia" (Art. 6). No obris la capsa de Pandora si no estàs disposat a que acabi anant en contra teva.

El pluralisme, ens ha portat fins aquí. Principi bàsic d’una societat lliure. No prohibir cap cosa que no faci mal de debò. Ens concentrem en les coses realment nocives. Eliminen les restriccions irracionals i només restringir per motius sòlids, inapel·lables. La societat ha mostrat la seva capacitat d’absorbir quotes cada vegada més altes de llibertat sense que això comporti desmantellar l’ordre i les estructures del benestar. És per això que els països històricament repressors també pateixen més dificultats econòmiques, mentre les societats obertes i tolerants també gaudeixen de societats i economies més resistents.

Significats mòbils del vestiment. El significat d’un vestit, fins i tot tradicional, no està mai fixat. No es pot dir que un vestit té un valor únic i immòbil, ja que fins i tot en àmbits rígids i conservadors no tothom porta la roba pels mateixos motius. El conservadorisme és precisament això, una dosi d’inconsciència no relacionada amb lògiques manifestes. Sí, és cert: per a moltes dones la burka podria ser una imposició. N'ha d'altres que la posen de vegades, alguns dies potser, a alguns llocs, en funció del cas.

Però això no elimina la possibilitat d’altres motius per a portar el vestiment: inèrcia cultural, comoditat, tranquil·litat pel carrer, qüestions de gust particular. Particularitats etnogràfiques. O portar el vestiment de vegades, segons el cas, el que demostra que les definicions de la gent desconeixedor són sovint més inflexibles que les realitats dels que les viuen diàriament. No som nosaltres que hem de fixar realitats que no són, en realitat, fixos del tot.

El fals pretext de seguretat. Alguns ens voldrien convèncer que hi entra una qüestió de seguretat. Durant anys d’amenaces directes de grups armats contra regidors, no s’arribava mai a restringir un vestiment a un espai municipal d’aquesta manera. Potser el casc d’un missatger, però no sempre, i mai de manera absoluta, per decret. No passava a l’època quan els dispositius de seguretat eren extremadament atents davant del risc d’atacs reals i amenaces constants contra membres electes de l’ajuntament.

Assenyalar el més dèbil. Primer, contra una dona. I no contra monges, ni religioses, contra una dona immigrada. Musulmana. Els seus fills l’estimen, el seu vel no rebaixa la seva dignitat o humanitat davant d’ells. No entenen perquè ella, qui no actúa de manera agressiva, que es comporta amb una discreció exemplar al carrer, sigui la persona assenyada pels responsables polítics del municipi. Veuen com els proxenetes corren lliures, els lladres, els carteristes, els que embruten els carrers, els que contaminen, que es dediquen al tràfic de drogues. Els mafiosos tenen dret d’entrar l’ajuntament tal com són, amb la cara desoberta, però la seva mare no. Hipocresia de les cares descobertes. El seu entorn no entén per què a ella ara la toca rebre, com si fos un criminal. Assenyalar el més dèbil per a fer lliçons és de covards.

Greuge comparatiu. Coses pitjors que una burka: productes de cosmètica i cura personal, produïts amb processos contaminants, símbols d’un consum irresponsable basat en la vanitat personal. Productes que no aporten res a l’avanç de la societat, excessos frívols de la societat ignorant de les necessitat reals, tal i com en Bernard de Mandeville va anticipar a La faula de les abelles .

La protesta contra un Miss America a New York, que consistia en llençar símbols de repressió femenina--sostens inclosos--a la basura

Fins els mugrons! És una manca de coherència prohibir només aquí, amb la burka, ja que altres vestits suposadament signifiquen valors igual de conservadors. Als anys 60 i 70 les protagonistes de la alliberació de dona cremaven els sostens, juntament amb altres vestits i objectes del llar, com abans les sufragistes resistien contra la roba encotillada. Per elles la roba interior de la dona i els estris de la cuina simbolitzaven la repressió del cos i del temps femení per estils imposats des d’estaments comercials masclistes. En aquell moment s’articulava de manera coherent i treballat--com ara pretenen fer amb la burka--el significat negatiu del sostén, amb la conseqüència d’un destape començat des de sota: apareixien sota la camisa el mugró del pit, en lloc d’una superfície falsificat d’un pit llis, sense mugró, i per tan gens funcional.

Així que siguem coherents també: ¡fora la roba interior que limiti el cos de la dona, símbol de la seva repressió!

És l’hora del mugró, el mugró que significa que la llenceria repressora s’hagi vençut al nom del progrés.

Cuentos falangistas

Cuentos falangistas

Se podría pensar que durante muchos años, y hasta el proceso judicial contra el juez Garzón, el falangismo español ha mantenido un perfil relativamente bajo en la sociedad, en acorde con su debilidad en las urnas. En las elecciones generales de 2008 el FE de las JONS recibió 13.413 de los votos, un 0,05%. Fue la vigésimo sexta lista más votada.

Pero la expresión electoral no corresponde, como ha quedado claro, con la fuerza de ideologías falangistas en la sociedad española. La razón por este aparente desajuste no nos debería sorprender: el falangismo ideológico ha encontrado su sitio relativamente natural dentro del Partido Popular, desde donde se puede trabajar con más efectividad. Sólo así se puede explicar la presencia de jueces de pensamiento falangista en los organismos judiciales con poder de decisión, nombrados en muchos casos por sucesivos gobiernos del PP.

Aún así, para muchos la visualización del falangismo español a través del caso Garzón ha representado una sorpresa. No ha sido difícil identificar ciertas posturas de derechas con el ideario clásico del falangismo, pero normalmente esta identificación no ha ido más allá del uso del adjetivo “falangista” para fines retóricos de la izquierda.

Todo esto me viene a la mente en relación con mi posterior entrada en el blog sobre la xenofobia como arma política dentro de las coyunturas electorales. Mis reflexiones venían de lejos, o al menos no eran de génesis reciente, ya que en el periodo previo a las elecciones municipales de 2007 asistí a un acto vecinal en el barrio de Poble Sec que se convirtió en un alegato de posturas falangistas, con cierta complicidad de los organizadores, la Unión de Asociaciones de Vecinos del Poble Sec.

Me refiero a una reunión pública que tuvo lugar en mayo de aquel año para “informar” sobre la propuesta de abrir una mezquita en la calle Piquer, no muy lejos de mi casa. Después de aquel acto escribí una carta que envié a algunos periódicos y que no llegó a publicarse, que reproduzco a continuación.

La Unión de Asociaciones de Vecinos no contó con la presencia de ningún representante de la comunidad musulmana en el acto. Habló, eso sí, un señor de un país árabe (creo que dijo ser de Siria), pero que seguramente era de religión cristiana. Los interlocutores principales, después de los que se encontraron en la mesa, fueron algunos jóvenes que hablaron con el estilo y la retórica del populismo falangista, con un lenguaje incendiario pero trabajado, sin llegar a ser culto; uno hasta dijo que su mujer era de Marruecos, una mentira calculada (los falangistas no son racistas, o así insisten). Asistieron centenares de personas, con algunos comerciantes del barrio que reconocí—algunos conocidos militantes o simpatizantes de Convergència i Unió—pero el acto fue unicolor, y el contenido fue mucho más allá que una discusión técnica sobre los méritos de la propuesta.

Como comenté en mi carta, sólo tres personas hablaron a favor del derecho de los musulmanes de tener un lugar de culto en el barrio donde viven. El caso del cura de la parroquia de Sant Pere Claver fue ejemplar, y no sólo por la integridad y ecumenismo de sus palabras en un ambiente que dijo defender principios católicos. El discurso de este señor fue constantemente interrumpido e increpado, mientras que después del acto tuvo que escuchar de sus propios parroquianos comentarios del tipo “a los moros tenemos que matarlos todos”.

Salí de aquel acto impresionado por la capacidad de manipulación de los líderes vecinales y la extraordinaria disposición de los asistentes a alinearse abiertamente con posiciones de carácter claramente falangistas.

Dos días después del acontecimiento el líder del Partido Popular en Barcelona, Alberto Fernández Díaz, organizó un acto en el barrio donde reiteró posiciones expresadas en aquella reunión.

A continuación reproduzco la carta que escribí en aquel momento, con fecha del 24 de mayo de 2007:

Una mezquita en Poble Sec

En la reunión vecinal convocada para debatir la instalación de una mezquita en el barrio barcelonés de Poble Sec, yo fui una de las tres personas que hablaron a favor.

Y lo hice citando la Constitución Española, que otorga libertad de religión a las gentes baja su jurisdicción. Si la religión de mis vecinos requiere un lugar de encuentro y oración, y hay números suficientes de creyentes para justificar un lugar de culto cerca de sus casa, todo lo demás debe reducirse a temas meramente técnicos, como ocurre con los bares, las guarderías o los colmados.

Me abuchearon, pero no tanto como al párroco quién recordó a los asistentes las frases relevantes de la Declaración Universal de Derechos Humanos. En un encuentro que las asociaciones de vecinos convocantes tenían la desfachatez de llamar “asamblea informativa”, la voz de nuestros vecinos musulmanes fue totalmente silenciada, mientras que más de la mitad de las intervenciones tenían un contenido claramente racista y/o xenófobo.

Un joven militante de un movimiento de la ultra-derecha nos brindó con un discurso incendiario que ni el propio Le Pen se atrevería a pronunciar. Pero así son las cosas: los curas recurren a los principios laicos, los extranjeros recordamos a los españoles cual es el marco legal que rige nuestra vida comuna, y los líderes vecinales aprovechan de la coyuntura electoral para atentar contra la convivencia entre vecinos (uno, con bastante hipocresía, dijo al final sentirse “avergonzado” por lo allí ocurrido, como si no hubiera tenido nada ver).

Quiénes salieron más contentos, junto con los partidos políticos que han cazado votos en tales cotos, fueron aquellos defensores de valores preconstitucionales que recibieron el máximo de aplausos, ya que vieron como el discurso del odio y la sinrazón guarda un gran futuro en los humildes barrios de este país.

Atentamente,

Jeffrey Swartz

El silencio de los desnaturalizadores

El silencio de los desnaturalizadores

JEFFREY SWARTZ

Lo más llamativo de entre las reacciones a ciertos comentarios y acciones de algunos políticos catalanes—el padrón de Vic incluido--sobre la inmigración durante el ambiente actual de pre-campaña electoral, donde se resucitan temores sobre el riesgo de que los inmigrantes desnaturalicen la identidad catalana, es el relativo silencio de la población inmigrada. A la medida que se acercan los comicios catalanes y estatales, estas contradicciones irán a más. El atrevimiento de los que apelan a sentimientos de odio y desconfianza hacia los inmigrantes no tendrá ninguna respuesta por parte del colectivo inmigrado, muy lejos de forjar una alternativa “militante”. 

La pasividad de los inmigrantes sorprende, sin embargo, porque se tratan de gestos y discursos deliberadamente ofensivos para las personas inmigrantes residentes en Cataluña. Son además cínicos, al coincidir con el primer momento en la historia del país con una población inmigrada importante afectada por el paro. Hasta ahora a los empresarios y a la derecha xenófoba les ha ido bien el sobrante de trabajadores extranjeros, que les ha permitido abaratar costes y utilizar a la inmigración para debilitar las estructuras de seguridad laboral. 

La convivencia de Vic y de otras poblaciones se basaba en la ventaja de disponer de números importantes de extranjeros contribuyendo a la seguridad social, pero difícilmente organizados en el sentido sindical. Los recién llegados son democráticamente inofensivos. Recordamos que la última amnistía para los sin papeles en el 2005 fue ampliamente celebrada por aportar fondos al estado en forma de cotizaciones de medio millón de trabajadores. Los inmigrantes, nos decían, por tratarse de gente joven, nos aseguraba a los demás la jubilación. Pero pocos se quejaron por el hecho de tener una cifra astronómica de personas sin el derecho democrático más fundamental: el voto. 

Pretender defender la cultura catalana en la manera que lo ha hecho algunos nacionalistas, con distorsiones y mentiras constantes sobre la historia y la realidad catalana, es menospreciar la contribución de los inmigrantes a la sociedad. Pero las intenciones son calculadas: la idea es estigmatizar a aquellos con menos posibilidades, por razones sociales, educativas y económicas, de acceder a una plena integración en la sociedad receptora (la misma razón que haría discriminatoria una tarjeta por puntos que condiciona derechos sociales a cupos de catalanidad).

Son posiciones que aprovechan de la indefensión de aquellos que no han encontrado su voz como individuos y como colectivo, o bien, al encontrarla, no tienen por donde hacerla oír.

Hablar de un núcleo “natural” sin impurezas amenazado por factores externos de riesgo es apelar a un concepto esencial y orgánico de la identidad de un pueblo. Quizás la manifestación más infame de este discurso latente la hizo Marta Ferrusola, entonces mujer del presidents de Cataluña y madre del portavoz actual de CiU, en una conferencia cobarde y abiertamente racista hace nueve años este mes en la Fundació Caixa de Girona. Heribert Barrera, entonces ícono de ERC, subió al carro pocos días después con comentarios favorables a las posiciones del neo-fascista austriaco Haider. Los comentarios racistas de Barrera, que delatan un pensamiento cercano al suprematismo blanco, nunca se han censurado en el partido que le ha puesto como presidente de honor. Ninguno de los dos ha tenido el valor ético de rectificar, y el partido de Pujol Ferrusola sobre todo sigue utilizando las agresiones verbales contra los extranjeros para consolidar animicamente su electorado.

Según se formulan estas posturas, los elementos foráneos y extraños se explican en términos casi virales, bacteriológicos, como elementos peligrosos que amenazan infectar y así debilitar el cuerpo central. Se trata de un lenguaje metafórico, llevado del campo de las ciencias exactas al terreno sociológico y político, que ha fundamentado y sigue alentando los grandes y más difames momentos xenófobos del último siglo, con todas sus consecuencias. 

Pero lo que más duele, bajo mi perspectiva como persona conocedora, admiradora y participante en la cultura catalana, es que aquellos que hablan de “desnaturalizar” la nación están falsificando la realidad de la sociedad que ellos mismos han contribuido a crear a lo largo de treinta años de instituciones democráticas y mercados cada vez más liberalizados. 

CiU pone la identidad de Cataluña a la venta

No son los inmigrantes, desde luego, que han entregado amplios sectores de la economía catalana llamados “tradicionales”, y por tanto identitarios, a modelos provenientes de la globalización.

No son los inmigrantes que han presionado porque los campos de cultivo bajo su propiedad se recalifican en terrenos urbanizables; si el campo catalán y su pagesia no ha desaparecido a un ritmo aún más alto es gracias en parte al mano de obra de trabajadores extranjeros--muchos de ellos ilegales y con sueldos indignos–que ha facilitado su permanencia y en algunos casos su modernización. 

La pérdida del pequeño comercio familiar—el petit botiguer de toda la vida—a través de traspasos lucrativos o la venta de locales a franquicias y cadenas de marcas internacionales y nacionales, o bien a causa de la implantación de grandes superficies en el extrarradio, son cambios impulsados por el propio empresariado catalán
.

Son los mismos que adornan sus escaparates navideños con Santa Claus, o que promocionan el Halloween o el San Valentín, lo que desvirtúa – ¿no dirían los defensores de la Catalunya “natural”? – el calendario natural de fiestas tradicionales catalanes y sus costumbres. 

¿Acaso son nuevos inmigrantes los pequeños y medianos industriales—símbolos del empuje catalán desde el XIX—que han vendido sus fábricas a multinacionales extranjeras, con el consecuente riesgo de deslocalizaciones, para luego reinvertir sus ganancias en sectores más especulativos pero menos innovadores como la construcción? 

Si no hubiera sido por la inmigración y su aportación laboral a sectores simbólicamente importantes para la retórica nacionalista, el patrimonio catalanista del campo, el comercio y la fábrica tal y como se ha definido por el nacionalismo liberal-simbólico hubiera desaparecido con aún más contundencia. 

Si luego pensamos que son sectores –pagesos, botiguers, industrials—tradicionalmente asociados con el voto a partidos como el CiU, las incitaciones de desconfianza hacia los inmigrantes por su papel en la desnaturalización del país resulta ser de una hipocresía absoluta

El silencio de los inmigrantes

Pero volvemos al tema con que hemos empezado, que es el silencio de los inmigrantes ante hechos y declaraciones que les afectan directamente. No parece normal, desde la óptica de una sociedad donde los derechos de libre expresión son asegurados por el marco legal, y avalados por los mecanismos sociales de libre intercambio de ideas, que los inmigrantes se inhiben con tanta facilidad ante hechos o declaraciones que tratan directamente de su presencia y papel en Cataluña. No parece normal; pero si atendemos a los casos a nuestro alrededor, de otros países europeos que han vivido el fenómeno de la inmigración durante más décadas, y que tienen entre ellos personas que representan hasta la tercera generación de una familia inmigrada, veremos que es posible tipificar con bastante acierto el proceso de integración en función de cambios generacionales y de países de procedencia. 

En todos los casos, y a excepción de una pequeña minoría de élite que cambia de país por razones que no tienen que ver con la mejora económica, la cuestión del bienestar básico tiene prioridad sobre todas las demás consideraciones para la primera generación de inmigrantes, que es la situación dominante en España. Las primeras generaciones inmigradas suelen sacrificarse, y no sólo a través del trabajo (recordemos que los inmigrantes tienen una tasa de ocupación más alto y por lo tanto trabajan más que los españoles en circunstancias normales), pensando en consideraciones futuras: la estabilidad económica y la educación de sus hijos. Si a esto se añade un primer periodo en el país en situación ilegal, que obliga a vivir de manera invisible para no provocar las iras de las fuerzas de seguridad o de la administración pública, se puede concluir que una buena parte de los inmigrantes ha pasado por un aprendizaje en el silencio y la pasividad social y político. 

Ante los caprichos y hasta abusos de sus jefes, conocedores de su fragilidad legal, suelen callarse y tragar. Lo mismo pasa en la contratación de servicios, en los bancos, en los abuso administrativos (a mí me llegaron a decir, después de recoger un permiso de residencia a finales de los 90, que los funcionarios que habían tratado a mi caso 3 años antes me habían engañado). 

Efectivamente, como parte del proceso de integración, el individuo inmigrado aprende a extirpar de su propia identidad como ser humano aquel “órgano interno” que se emplea en una sociedad libre para reclamar derechos y buscar activamente la plena dignidad en voz alta. Se trata de un acto de renuncia, especulativo y hasta estratégico, que conlleva a la negación de la voz propia y el pleno ejercicio de la humanidad propia.

A pesar de todo, si los inmigrantes no carecen de derechos y posibilidades para integrarse, es gracias al marco de protección legal y social que les otorga el país receptor. Actualmente en España los derechos y los avances en las condiciones de los recién llegados se reclaman desde algunos partidos políticos, los sindicatos y las ONG. Pero no existen organizaciones importantes de inmigrantes ni tampoco ningún individuo en forma de líder moral con capacidad para presionar efectivamente a los estamentos políticos. Así que la voz de este colectivo es tutelada por otros. Algunos sectores de la sociedad sin derecho a representarse y/o votar, como los menores de edad, dependen de terceros para su protección. Los inmigrantes también. Sin identidad política propia y bajo la tutela de otros, el estado de los inmigrantes legales pero sin voto en España es comparable a la situación de las mujeres antes del sufragio universal, perdonando las distancias históricas. Dependemos, democráticamente, de un mundo que nos paternaliza.

Sólo así se explica que se puede plantear la necesidad de un debate sobre la inmigración (como se hace habitualmente en los debates electorales televisivos y las tertulias radiofónicas) sin contar con los propios afectados. El grado de manipulación de la voz, la identidad y el sentir de los inmigrados por parte de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es notoria, parecida a la manipulación que se hace de la realidad catalana en la prensa española de derechas. Es la única manera de entender el descaro de algunos líderes políticos a la hora de hacer acciones y declaraciones ofensivas que refuerzan la idea que representamos un peligro para la identidad catalana. No existe la menor preocupación por la reacción que se podría producir entre nosotros los inmigrados. Quizás cuando los hijos de segunda o tercera generación se educan en nuestras universidades, acceden a cargos de poder y aprenden a manejar los hilos de diálogo político, su reacción importará más. Pero para ahora las aulas universitarias, donde se reafirman los lenguajes y formas de los élites sociales a través del conocimiento, son todavía dominadas por la misma franja demográfica que dominaba el país en los años 80.

A falta de otro mecanismo que legitime el inmigrante ante la sociedad, y sin tener que esperar a que generaciones futuras ganen en legitimidad como interlocutores válidos, se presenta con cierta frecuencia la posibilidad de dar al inmigrante el derecho de votar, aunque sea sólo en elecciones locales. La voz electoral de los inmigrantes, como mínimo para silenciar a los políticos con sus injurias valientes. Sería una buena manera de activar la voz pública hasta ahora inaudible de los inmigrantes, y poner fin al silencio de los desnaturalizadores.