Es prescindeix de llibres i catàlegs de l’art
He decidit prescindir d’una bona part dels llibres i catàlegs d’art i altres temes que he acumulat des de finals dels anys 80.
Entenc la paraula prescindir com un eufemisme, ja que inclou des de llançar llibres descuidadament al contenidor, regalar-los a amics i coneguts, vendre’ls a preus ajustats, o bé fer donació a fons bibliotecaris per acord mutu.
Regalar
Totes aquests possibilitats s'em presenten com a problemàtiques, ja que en cap cas puc dir que sigui fàcil. Potser només amb el cas de regalar llibres tinc la consciència més tranquil·la, ja que selecciono la persona a rebre el volum amb una lògica que m’allibera de compuncions ètiques. Amb els treballs de fotografia, per exemple, els ofereixo a l’amic Martí Llorens, que deu tenir una de les millors col•leccions privades de llibres històrics sobre el tema al país, que al mateix temps està al servei de la feina extraordinària que desenvolupa juntament amb el col•lectiu AtelierRetaguardia. Estaran en bones mans, fins i tot confio en ell si un dia decideix per la seva part trobar un altre destí pel fons que ha acumulat amb tanta cura.
Llançar
Però amb els altres casos sí tinc dubtes, no tinc la consciència tant tranquil•la. Quan baixo de l’estudi al carrer carregat de llibres i els aboco com si fossin residus orgànics i poc més, ho faig en general d’amagat. De vegades veig des del portal un drapaire o cultureta del Raval remenant el contenidor on ja n'he deixat uns quants i espero, espero per que no vull haver de sentir recriminacions del tipus “Home, com pots llançar llibres, que són cultura, és com tirar el coneixement a l’abocador, això no es fa”.
Entenc la paraula prescindir com un eufemisme, ja que inclou des de llançar llibres descuidadament al contenidor, regalar-los a amics i coneguts, vendre’ls a preus ajustats, o bé fer donació a fons bibliotecaris per acord mutu.
Regalar
Totes aquests possibilitats s'em presenten com a problemàtiques, ja que en cap cas puc dir que sigui fàcil. Potser només amb el cas de regalar llibres tinc la consciència més tranquil·la, ja que selecciono la persona a rebre el volum amb una lògica que m’allibera de compuncions ètiques. Amb els treballs de fotografia, per exemple, els ofereixo a l’amic Martí Llorens, que deu tenir una de les millors col•leccions privades de llibres històrics sobre el tema al país, que al mateix temps està al servei de la feina extraordinària que desenvolupa juntament amb el col•lectiu AtelierRetaguardia. Estaran en bones mans, fins i tot confio en ell si un dia decideix per la seva part trobar un altre destí pel fons que ha acumulat amb tanta cura.
Llançar
Però amb els altres casos sí tinc dubtes, no tinc la consciència tant tranquil•la. Quan baixo de l’estudi al carrer carregat de llibres i els aboco com si fossin residus orgànics i poc més, ho faig en general d’amagat. De vegades veig des del portal un drapaire o cultureta del Raval remenant el contenidor on ja n'he deixat uns quants i espero, espero per que no vull haver de sentir recriminacions del tipus “Home, com pots llançar llibres, que són cultura, és com tirar el coneixement a l’abocador, això no es fa”.
Els llibres on s'haurien de trobar, al carrer, a un lloc públic, i a Berlín: la torre de llibres de Scholz and Friends, 2006
D’acord, és igual que cremar llibres, el resultat és el mateix, evoca temps de fanatisme ideològic quan el pensament descordant representat pel tom en qüestió s’eliminava amb esborraments irreversibles. Sí, elimino coneixement, però ja que ningú en sap quin, sé que en contra meu no em poden dirigir cap acusació concreta. Els llibres llançats són innombrables.
Ara sí, una vegada que un llibre s’ha anat al contenidor no el trobo a faltar, no en penso mai més. És com una cita desconeguda i no consultada, senzillament no entra a formar part de cap discurs. Pot ser un defecte, com és tota referència rellevant però no consultada, però és un defecte totalment privat, és com un mal funcionament masturbatori.
Donar
Donar llibres a una biblioteca tampoc és tant fàcil, per que entra la idea absurda de fer-los més importants del que realment són. Una donació es tracta com a una cosa gairebé sagrada, s’ha de fer amb un cert sentit cerimonial. Et faran un reconeixement. Potser, fins i tot, hauries de fer un segell i segellar-los tots abans, per que es percebi la procedència més enllà de qualsevol anotació que es pugui fer a la fitxa de catàleg. Tampoc vols que es quedin enterrats a una biblioteca amb poca circulació, on no es sabran apreciar, com si tu els hagués apreciat tant quan els tenies entre les teves mans.
Una vegada vaig regalar una cinquantena de llibres d’art al fons del Winchester School of Art a Barcelona, molt orgullós de la meva generositat, però desprès va venir la Universitat de Southampton a desmuntar el programa i suposo que estan tots allà, al fons bibliotecari d’aquella institució, sense cap reconeixement. Em sento com un grec i els meus llibres a Southampton els Marbres d’Elgin.
Vendre
Vendre llibres tampoc és fa a la lleugera. Gairebé mai em donen un preu que correspon amb el valor, fet que converteix el procés en poc rentable. Jo dic que com a mínim, si no em paguen el valor, que em compensin els anys de magatzematge. Que em paguin el valor d’haver-lo catalogat. Que em compensin el cost que correspon a qualsevol botiguer, el cost d’obrir caixa.
El curiós és que sovint el comprador vol saber cóm vaig aconseguir el volum, i sé que haig d’insistir que el vaig comprar a tal llibreria o per tal motiu, o bé que m’ho varen donar per tal de fer una feina concreta, com escriure una ressenya d’una exposició corresponent. És el cas de la majoria de llibres que poso al mercat, però per a molts no és així, són volums que m’han regalat pel mer fet de ser crític d’art.
Jo sempre he dit que si algú em vol regalar un llibre per una percepció professional no és cosa meva, son els de més que atorguen poder als crítics i els regalen llibres, de vegades volums espectaculars, per que perceben alguna cosa que sovint els crítics mateixos no sabem veure. Fa 16 anys, a l’estiu de 1994, vaig fer una conferència convertida en performance sobre el tema; desprès d’haver passat 18 mesos postolímpics sense obrir cap carta o paquet dirigit a mi com a crític amb difusió artística, catàlegs inclosos, vaig distribuir tot entre el públic assistent per a fer una consulta compartida, tots els sobres s'obrien al mateix moment (la conferència es troba a "Un breve resumen", Toma de partido. Desplazamientos: Quinzena de Art de Montesquiu, 1994, Diputación de Barcelona: Barcelona, 1995, pp. 47-5. Pels que el volen consultar el tinc guardat, juntament amb tots els llibres i catàlegs on he col•laborat, on consto als crèdits).
Rebre llibres i catàlegs de franc és l’únic tipus de “piropos” que ens fan. Tots sabem que no es pot esperar que un artista, galerista, director de museu o editor llegeixi un text nostre i el comenti, que en principi hauria de ser el tipus de compliment que es reserva pel crític d’art. Ens haurien de llegir, però no. Els galeristes et diuen “no t’he vist per la meva galeria últimament”, a qual hauríem de respondre, “tampoc t’he vist per un dels meus textos últimament”. Els artistes et demanen textos de catàlegs pel fet d’haver vist el teu nom davant d’altres textos, normalment publicats a l’àmbit ultralocal, però en general són incapaços d’articular una sola raó basada en les idees que representes alhora de fer-te l’encàrrec. Que els artistes catalans es posen en mans inadequades i contràries del sentit de la seva obra durant anys és un dels factors que els aboca, ja amb quaranta i pico anys, als discursos tipus “sempre he sigut un artista malentès”.
Els llibres regalats els he acceptat com si formessin part d’un tracte d’hospitalitat. Vas pel desert en caravana de camells i t’identifiquen com a foraster, i el beduí t’invita a casa i t’ofereix un té i pa pita dolça, unes olives, i no pots dir que no, únicament que desprès potser tu també has de reciprocar amb algun detall. Així solidifiquem el teixit social, acceptar l’hospitalitat també és un art i cal cultivar-lo.
Ara sí, una vegada que un llibre s’ha anat al contenidor no el trobo a faltar, no en penso mai més. És com una cita desconeguda i no consultada, senzillament no entra a formar part de cap discurs. Pot ser un defecte, com és tota referència rellevant però no consultada, però és un defecte totalment privat, és com un mal funcionament masturbatori.
Donar
Donar llibres a una biblioteca tampoc és tant fàcil, per que entra la idea absurda de fer-los més importants del que realment són. Una donació es tracta com a una cosa gairebé sagrada, s’ha de fer amb un cert sentit cerimonial. Et faran un reconeixement. Potser, fins i tot, hauries de fer un segell i segellar-los tots abans, per que es percebi la procedència més enllà de qualsevol anotació que es pugui fer a la fitxa de catàleg. Tampoc vols que es quedin enterrats a una biblioteca amb poca circulació, on no es sabran apreciar, com si tu els hagués apreciat tant quan els tenies entre les teves mans.
Una vegada vaig regalar una cinquantena de llibres d’art al fons del Winchester School of Art a Barcelona, molt orgullós de la meva generositat, però desprès va venir la Universitat de Southampton a desmuntar el programa i suposo que estan tots allà, al fons bibliotecari d’aquella institució, sense cap reconeixement. Em sento com un grec i els meus llibres a Southampton els Marbres d’Elgin.
Vendre
Vendre llibres tampoc és fa a la lleugera. Gairebé mai em donen un preu que correspon amb el valor, fet que converteix el procés en poc rentable. Jo dic que com a mínim, si no em paguen el valor, que em compensin els anys de magatzematge. Que em paguin el valor d’haver-lo catalogat. Que em compensin el cost que correspon a qualsevol botiguer, el cost d’obrir caixa.
El curiós és que sovint el comprador vol saber cóm vaig aconseguir el volum, i sé que haig d’insistir que el vaig comprar a tal llibreria o per tal motiu, o bé que m’ho varen donar per tal de fer una feina concreta, com escriure una ressenya d’una exposició corresponent. És el cas de la majoria de llibres que poso al mercat, però per a molts no és així, són volums que m’han regalat pel mer fet de ser crític d’art.
Jo sempre he dit que si algú em vol regalar un llibre per una percepció professional no és cosa meva, son els de més que atorguen poder als crítics i els regalen llibres, de vegades volums espectaculars, per que perceben alguna cosa que sovint els crítics mateixos no sabem veure. Fa 16 anys, a l’estiu de 1994, vaig fer una conferència convertida en performance sobre el tema; desprès d’haver passat 18 mesos postolímpics sense obrir cap carta o paquet dirigit a mi com a crític amb difusió artística, catàlegs inclosos, vaig distribuir tot entre el públic assistent per a fer una consulta compartida, tots els sobres s'obrien al mateix moment (la conferència es troba a "Un breve resumen", Toma de partido. Desplazamientos: Quinzena de Art de Montesquiu, 1994, Diputación de Barcelona: Barcelona, 1995, pp. 47-5. Pels que el volen consultar el tinc guardat, juntament amb tots els llibres i catàlegs on he col•laborat, on consto als crèdits).
Rebre llibres i catàlegs de franc és l’únic tipus de “piropos” que ens fan. Tots sabem que no es pot esperar que un artista, galerista, director de museu o editor llegeixi un text nostre i el comenti, que en principi hauria de ser el tipus de compliment que es reserva pel crític d’art. Ens haurien de llegir, però no. Els galeristes et diuen “no t’he vist per la meva galeria últimament”, a qual hauríem de respondre, “tampoc t’he vist per un dels meus textos últimament”. Els artistes et demanen textos de catàlegs pel fet d’haver vist el teu nom davant d’altres textos, normalment publicats a l’àmbit ultralocal, però en general són incapaços d’articular una sola raó basada en les idees que representes alhora de fer-te l’encàrrec. Que els artistes catalans es posen en mans inadequades i contràries del sentit de la seva obra durant anys és un dels factors que els aboca, ja amb quaranta i pico anys, als discursos tipus “sempre he sigut un artista malentès”.
Els llibres regalats els he acceptat com si formessin part d’un tracte d’hospitalitat. Vas pel desert en caravana de camells i t’identifiquen com a foraster, i el beduí t’invita a casa i t’ofereix un té i pa pita dolça, unes olives, i no pots dir que no, únicament que desprès potser tu també has de reciprocar amb algun detall. Així solidifiquem el teixit social, acceptar l’hospitalitat també és un art i cal cultivar-lo.
En qüestions de llibres i catàlegs d'art, la generositat personificada: Consuelo Ciscar
Un exemple en són els catàlegs que m’enviava personalment la popular Consuelo Ciscar durant anys per el motiu doble de fer oblidar el paper que va tenir el seu germà socialista Ciprià en la fundació de l’IVAM (no va funcionar, encara li recordo), i per a promoure la cultura valenciana des d’un marc polític del més reaccionari imaginable. Són volums que he acumulat obedientment per que entenia l’importància pels valencians de poder enviar cultura cap a Catalunya, sobretot durant el tardo pujolisme. He gaudit molt de poder aprendre un nou idioma, el valencià, llengua que domino gairebé tant com el català (tot i que no el poso al meu currículum). Els he rebut i els he posat a llocs de privilegi a les meves prestatgeries com una deferència, que al final significa entrar en el pacte social de l’hospitalitat professional, sense entrar en qüestions sobre si a Sorolla o Alfaro m’importava un pepino.
Que ningú s’ofengui
Més problemàtic encara és el fet de posar a la venda o regalar llibres o catàlegs rebuts d’amics i col•legues. He intentat tenir un puntet de vergonya amb aquests casos i guardar coses per a raons sentimentals, tot i quan siguin inventades. Que ningú s’ofengui. Si el catàleg és de la teva exposició, de la teva galeria, si vas ser tu el comissari, m’ho reclames i t’ho torno, sense més. Si em pots donar una raó per a poder tenir el volum, jo la respectaré, tampoc sóc tan bèstia. M’ho reclames i és teu.
Però seria un error. Aquí hi ha una resposta per a cada mena de reclamació, per a cada artista o comissari ofès per que prescindeixo—o que faig caixa—públicament d’un llibre o catàleg seu.
No tens dret d'enfadar-te, home.
-Que ja es va fer una tirada massa llarga al seu moment, d'aquell catàleg n'hi havia molts.
-Que en aquella època les publicacions es finançaven amb diners negre, els col•leccionistes deixaven diners no declarats a les galeries, i FILESA i altres a les institucions públiques.
-Que en altres països els artistes no tenien ni un sol catàleg a la teva edat, i no els anava tant malament.
-Que et vas equivocar de persona, no et vaig demanar mai cap cosa teva i no ha existit cap pacte entre nosaltres sobre el futur del regal.
-Que el text d'aquell altre crític, rival meu, és molt dolent, i admetem-ho, la teva obra no era gaire millor.
-Que tu tampoc has guardat coses dels demés, que tu també has llançat coses.
-Que tu també has tirat coses meves, però no has sigut ni la meitat d’honest alhora de fer-ho, per que ho has fet d’amagat.
-O que si els has guardat és per que estan a les golfes de la masia heretada dels teus avis a Ulldemolins o Castelló d’Empúries, que vol dir que guardes coses per que disposes d’espai suficient per raons d’acumulació mobiliària, i tampoc és lícit atorgar valor ètic a fets atribuïbles a conjuntures derives de privilegi social.
-Que tampoc he sabut fer res amb tota aquella documentació teva, que no m’ha servit de rés.
-Que quan hagi de fer alguna cosa ja et demanaré el material, i desprès t’ho tornaré, és un sistema més sostenible, que cadascú sigui el seu propi arxivista. Quan vols un text meu també te’l passaré (circumstància del tot imaginària que em provoca riure).
-Que no tens motiu de queixa, si consta el teu catàleg a la meva llista és per que no l’he abocat a un contenidor, hauries d’estar content que no està al Garraf alimentant els cucs.
-Que amb tot mai has fet donació de catàlegs teus a la Biblioteca de Catalunya o la pública del teu barri o poble, on qualsevol l’hagués pogut consultar com a part d’un fons públic degudament catalogat i ara digitalitzat.
-Que ets un ressentit.
-Que pel fet d’haver-lo catalogat l’he mirat un altre cop i li he donat una mena de vida nova, cosa que cap altre crític ha fet des del segle passat.
-O que fins i tot l’he mirat per primer cop, al rebre’l llavors el vaig arxivar sense consultar, i m’en adono ara, potser massa tard i ho sento, que tens una obra excel•lent (m’ha passat amb el catàleg de Jaume Xifra, Criptus, Girona, 2003, molt maco: “jo que estic a punt de prescindir del teu treball et saludo”.)
-Que ara un altre podrà gaudir del catàleg, algú que el sabrà apreciar més per que l’escull expressament, cosa que no vaig poder fer mai, jo el vaig rebre per a inèrcies professionals, un altre ara el tindrà des de la voluntat pròpia.
-Que el que hauries de fer és escanejar tota la teva documentació i posar-la a disposició de tothom, ben arxivat, a una pàgina web corresponent, cony, que estem a l’era digital.
Que ningú s’ofengui.
Foto amb transfons de llibres
I que no s’ofenguin els companys que acumulen llibres a biblioteques personals, això és del més antiquat. Ho dic per a les col•leccions perfectament disponibles a biblioteques públiques, disponibles per a tothom, i cada vegada més consultables online, a l’abast de tota la societat i no pas únicament a uns quants privilegiats amb els diners per a comprar llibres o el rang professional que fa que els regalin llibres.
D’acord, amb els documents que no són disponibles, amb els volums netament de consulta, amb les especialitzacions d’ús freqüent, farem una excepció. Amb publicacions pròpies també. Però res més.
Que ningú s’ofengui
Més problemàtic encara és el fet de posar a la venda o regalar llibres o catàlegs rebuts d’amics i col•legues. He intentat tenir un puntet de vergonya amb aquests casos i guardar coses per a raons sentimentals, tot i quan siguin inventades. Que ningú s’ofengui. Si el catàleg és de la teva exposició, de la teva galeria, si vas ser tu el comissari, m’ho reclames i t’ho torno, sense més. Si em pots donar una raó per a poder tenir el volum, jo la respectaré, tampoc sóc tan bèstia. M’ho reclames i és teu.
Però seria un error. Aquí hi ha una resposta per a cada mena de reclamació, per a cada artista o comissari ofès per que prescindeixo—o que faig caixa—públicament d’un llibre o catàleg seu.
No tens dret d'enfadar-te, home.
-Que ja es va fer una tirada massa llarga al seu moment, d'aquell catàleg n'hi havia molts.
-Que en aquella època les publicacions es finançaven amb diners negre, els col•leccionistes deixaven diners no declarats a les galeries, i FILESA i altres a les institucions públiques.
-Que en altres països els artistes no tenien ni un sol catàleg a la teva edat, i no els anava tant malament.
-Que et vas equivocar de persona, no et vaig demanar mai cap cosa teva i no ha existit cap pacte entre nosaltres sobre el futur del regal.
-Que el text d'aquell altre crític, rival meu, és molt dolent, i admetem-ho, la teva obra no era gaire millor.
-Que tu tampoc has guardat coses dels demés, que tu també has llançat coses.
-Que tu també has tirat coses meves, però no has sigut ni la meitat d’honest alhora de fer-ho, per que ho has fet d’amagat.
-O que si els has guardat és per que estan a les golfes de la masia heretada dels teus avis a Ulldemolins o Castelló d’Empúries, que vol dir que guardes coses per que disposes d’espai suficient per raons d’acumulació mobiliària, i tampoc és lícit atorgar valor ètic a fets atribuïbles a conjuntures derives de privilegi social.
-Que tampoc he sabut fer res amb tota aquella documentació teva, que no m’ha servit de rés.
-Que quan hagi de fer alguna cosa ja et demanaré el material, i desprès t’ho tornaré, és un sistema més sostenible, que cadascú sigui el seu propi arxivista. Quan vols un text meu també te’l passaré (circumstància del tot imaginària que em provoca riure).
-Que no tens motiu de queixa, si consta el teu catàleg a la meva llista és per que no l’he abocat a un contenidor, hauries d’estar content que no està al Garraf alimentant els cucs.
-Que amb tot mai has fet donació de catàlegs teus a la Biblioteca de Catalunya o la pública del teu barri o poble, on qualsevol l’hagués pogut consultar com a part d’un fons públic degudament catalogat i ara digitalitzat.
-Que ets un ressentit.
-Que pel fet d’haver-lo catalogat l’he mirat un altre cop i li he donat una mena de vida nova, cosa que cap altre crític ha fet des del segle passat.
-O que fins i tot l’he mirat per primer cop, al rebre’l llavors el vaig arxivar sense consultar, i m’en adono ara, potser massa tard i ho sento, que tens una obra excel•lent (m’ha passat amb el catàleg de Jaume Xifra, Criptus, Girona, 2003, molt maco: “jo que estic a punt de prescindir del teu treball et saludo”.)
-Que ara un altre podrà gaudir del catàleg, algú que el sabrà apreciar més per que l’escull expressament, cosa que no vaig poder fer mai, jo el vaig rebre per a inèrcies professionals, un altre ara el tindrà des de la voluntat pròpia.
-Que el que hauries de fer és escanejar tota la teva documentació i posar-la a disposició de tothom, ben arxivat, a una pàgina web corresponent, cony, que estem a l’era digital.
Que ningú s’ofengui.
Foto amb transfons de llibres
I que no s’ofenguin els companys que acumulen llibres a biblioteques personals, això és del més antiquat. Ho dic per a les col•leccions perfectament disponibles a biblioteques públiques, disponibles per a tothom, i cada vegada més consultables online, a l’abast de tota la societat i no pas únicament a uns quants privilegiats amb els diners per a comprar llibres o el rang professional que fa que els regalin llibres.
D’acord, amb els documents que no són disponibles, amb els volums netament de consulta, amb les especialitzacions d’ús freqüent, farem una excepció. Amb publicacions pròpies també. Però res més.
Disposició ideal de un intel·lectual al seu despatx, amb un equilibri de fitxes, apunts, arxius, carpetes, botella i fum juntament amb alguns llibres, Roland Barthes, circa 1970
Cada vegada que veig un acadèmic o crític que es deixa fotografiar amb els seus llibres de transfons penso en la manca de cultura de tot plegat. Persones que accedeixin a recreacions d’imatges d’un temps passat, imatges desfasades, quan els individus acumulaven llibres burgesament ja que no existia cap alternativa pública i compartida. De l’època prèvia a l’intersubjectivitat, una època ben fosca.
El culte als llibres—i sovint només els que tenen un bon llom i per tant presència estètica—i l’obsessió per a les prestatgeries personalitzades, de disposar de fuster propi, i dedicades a material general, comú, quotidià: són imatges que pertanyen a cultures en estat adolescent on la protecció privada i blindada per aburgesament és encara necessària alhora de preservar el coneixement compartit i el record històric de tots.
Però una vegada que es formin mecanismes públics per a arxivar el coneixement expressat a les publicacions, la prestatgeria privada es converteix en renegada, en un símbol de la decadència de la cultura que suposadament l’erudit vol erigir com a transfons de la seva vida.
Si no, qui vulgui presumir de cultura hauria de fer com jo: prescindir dels llibres.
(P.D. El reportatge de Babelia a El País, sobre el tema de biblioteques personals, ha aparegut un dia desprès de la publicació d'aquesta entrada).
